En el llindar

Em deixo caure de la corda

que habitava allà dalt;

m’allevo per ella,

lliscant per ferir-me les mans,

per no desatendre la nit estrillada

sotmesa a les paraules

abandonades pel cos.

Ara, he distret la coherència

dels pensaments,

i com un nadó grapejant

el sostre de les arrels,

aterrit, però enjogassat,

m’aturo en el llindar.

Com una papallona,

deslliuro colors,

abdico dels capolls

sense sòlida fragància,

i afianço la maduresa que flueix

indòmita, més enllà d’aquesta lleugera claror.

Em retindré com l’arc tintat de la llum,

entre els matisos de les pruïges

sense fe, no encalçada en la soga,

fins que les estances profundes,

enrajolades amb fulles d’estació grogues i pregones,

no m’escridassin des de les palpentes.