En el rierol

Al meu rellotge, no l’empaiten les agulles,

tendres, fràgils, sensibles,

com un vol amb ales de somriures,

com una cassola curulla
de sofertes mirades al foc.

Al meu rellotge, l’apressen,

les passes que trepitgen la placidesa dels nens,

els blancs llençols ben planxats

que només puc inventar;

també els meus dits ullpresos

per camins no transitats,

i el rierol per on cimbrejaven els branquillons

que vam oblidar ahir,

construint una vida mentre es diluïen corrent avall.

El meu rellotge, que m’escolta i observa,

en aquesta foscor,

em regala el temps il·luminat i matemàtic sense mort.

Però, li manca el batec esgotat

que a cada nota em diu poruc

que demà s’aturarà;

i jo, obstinda i exigent,

encara seré allà,

dalt la pedra, abocada al riu,

esperant la textura, el color i l’olor,

dels troncs que vaig abandonar sense esguard,

difumintats rera un vel.