Lluïa descaradament l’astre per a mi.
I jo m’asseia en una làpida
que empresonava rialles
que es van glaçar quan ella els va convocar.
El cap cot,
els ulls perseguint un paper alienat
per les deixalles urbanes,
perfumaven la mudesa de l’indret.
I una rosa es va esmunyir d’alguna mà,
i, a terra, tacada en sang,
m’emmirallava la ferida de la pell,
desproveïda sense tu,
esculpida, ara, per les cendres de la reclusió,
per les parpelles humides
d’històries teves sense tu.
I els meus dits pentinant-me,
i entrelligant-me els pensaments,
escrivien totes les llàgrimes del dia,
en el pit atapeït de pèrdues,
mentre el sol procurava guarir-me,
com una llosa ardent,
de tots els plors
que no faig memòria de com plorar.
(Com un record per a la meva yaya, que va morir ara fa només tres dies,sempre atenta a les meves rialles i als meus plors)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada