L'espera

L’aigua cau sobre els vidres
del meu hivernacle particular;
diminutes misèries ploraneres
que allà dalt eren glaçades.

Els ocells, reservats, gairebé quiets,
no es gronxen i m’abracen
en la nit mudant paraules.

I entre l’aigua i les plomes,
t’endreço dins la pena,
acaronant el tissatge,
forjant la teva pell,
per encabir en l’armari seré
la meva avidesa per tu,
per quan esclatin agostades primaveres.