Un de divendres amb tècnica mixte d'oli de llinosa i carbó premsat. Paper de poc gramatge

Flames

La llar de foc rere un vidre humit i fosc.
Els efectes reflectits del cos, dels cossos,
els nostres, els aliens que ens van acompanyar;
els de l'ahir, els de l'avui en l'aire,
en l'alè dels silencis del petons que no m'has ofert.
I m'he sentit ben orfe,
com una espelta en mig d'un camp erm de blat,
atès que no hi ha res més negre
que encalçar uns llavis que no es donen
i una pell que s'esmuny en el passat.
Aquest és el dibuix que reflectia en els meus ulls,
mentre em retirava
i els pètals es precipitaven a terra
com una pluja de novembre en el carrers
escolant-se per les escletxes de l'ambigüitat;
només eren llàgriems ofegades, ofegades
com sempre.

Últims esbossos de mar i estudi

Gairebé

Llegeixo soterrada al sofà, i t'imagino a prop, a tocar,
i et penso gairebé sempre així,
perquè el temps és entendre el gairebé i el potser.

Et vorejo tendrement amb els meus dits,
i amb les ungles t'ofereixo pessigolles,
com les que, com sempre,
gairebé com sempre voldria dins meu,
són papallones,
perquè el vi és el color del meu desig
gairebé, per sempre.

I escric i busco textures amb un llapís i un pinzell,
i m'enganyo l'ànima,
com qui es daleix amb un pastís,
quan té gana només d'un bocí,
però, sí, diàriament un tros.

I així, en la meva vida,
gairebé sempre ets en la distàcia.
Sóc gran, madura,
amb els pits avall i la mirada soferta,
i consumeixo les lletres i la música de casa,
en solitud,
i escolto l'aigua que llepa el terrat, també sola,
quan el cel és gris.

T'enyoro vida acompanyada,
i t'empaito el cos de tant en tant,
i me ne'n ric dels silencis eròtics
en el nostre temps,
perquè et busco cada dia,
com una idea fatal.

Potser no sé viure amb mi, penso...
potser gairebé sempre et tinc,
però només visc per al sempre,
mentre aquí sóc pensant amb els ulls
i veient-nos només en el cap,
amor.