Gairebé

Llegeixo soterrada al sofà, i t'imagino a prop, a tocar,
i et penso gairebé sempre així,
perquè el temps és entendre el gairebé i el potser.

Et vorejo tendrement amb els meus dits,
i amb les ungles t'ofereixo pessigolles,
com les que, com sempre,
gairebé com sempre voldria dins meu,
són papallones,
perquè el vi és el color del meu desig
gairebé, per sempre.

I escric i busco textures amb un llapís i un pinzell,
i m'enganyo l'ànima,
com qui es daleix amb un pastís,
quan té gana només d'un bocí,
però, sí, diàriament un tros.

I així, en la meva vida,
gairebé sempre ets en la distàcia.
Sóc gran, madura,
amb els pits avall i la mirada soferta,
i consumeixo les lletres i la música de casa,
en solitud,
i escolto l'aigua que llepa el terrat, també sola,
quan el cel és gris.

T'enyoro vida acompanyada,
i t'empaito el cos de tant en tant,
i me ne'n ric dels silencis eròtics
en el nostre temps,
perquè et busco cada dia,
com una idea fatal.

Potser no sé viure amb mi, penso...
potser gairebé sempre et tinc,
però només visc per al sempre,
mentre aquí sóc pensant amb els ulls
i veient-nos només en el cap,
amor.