Placidesa

Vorejo les moles llunyanes,

que esmolen l’escuma que s’adorm

deleitosa o ensopida, damunt l’estora marina

perfumada d’abril.

De la mà al dit,

del dit a l’anell,

de l’anell al posat reflexiu,

amb els ulls resseguint l’or,

mentre dubten els silencis

en el gest mateix,

i sospirar excusant viure.

Vorejo un altre pensament,

com abrigar arrels de flors

en les torretes del terrat

i esgotar la suor i la llum diurna,

costejant “l’enllà” de la mirada,

sense res més a fer.

Dibuixos taller tècniques mixtes, maig de 2012. Escola Da Vinci

Encaix

És senzill… no t’hi encaparris,

és i existeix el que no encaixa.

Un mussol en una caixa

o papallones en una faixa.

És així, avui, ahir mai, gens abans d’ahir,

que ni l’heura atrapada entre les reixes,

ni els somriures vorejant

una taula de converses ajocades,

m’estalvien veure-hi clar.

Accepto, no em tremolegen

les aromes de la ment,

quan les flors d’amor

enceten la primerenca

florida de març;

ni quan el trons encalcen

els llamps d’abril, prenent silencis

a les mans que em van llevar

paraules refiades i distretes.

No esgarriïs el seny,

ni les vísceres excercitades

en percutir l’insomni,

per maldar tot el cor prenyant la mar.

No,  res no encaixa,

ni tu ni jo,

reproduïdes en l’atzar

de la historia que jo recito i sóc,

mentre faig vagar els instants,

entre part i part,

sense remei, distants.

Sinistres

Si em trenques els silencis,
fes-me lliscar pels sinistres de la pell
xinxetes roents i persistents,
amples com l’anell que em compromet
amb les capsades d'una via ensinistrada
que m’empeny sempre cap a mi.
Cou, així, pensaments amb les aiguades
fosques del meu cor,
i esbatana'm els espais estèrils
d’aquesta tristor cinètica,
que no té nínxol en els horitzons
de tots aquells naufragis
que m’acaronen les galtes,
besant-me en el coixí cada vesprada.

Sargits

Estripa't, estripa'm i batega,
tu...
tu... jo... no digne.
Cancel·la, cancel·la la llum
de primaveres dansant per les places.
No gosis trepitjar el sól eixut
de les sòlides fragilitats dels "dignificats",
vull dir, "damnificats".
M'emprenya, no emprenyar-me,
No m'empipa, empipar-me
per no cercar motius per indignar-me.
No participo.
Estireu-me les orelles per somriure
davant síl·labes despullades en pancartes
que vomiten innocència.
Tissora que talla,
cúter que retalla,
urnes que apunyalen.
Decència, decórum, deferència,
desfes-te de les dignitats,
de les divinitats,
de les deslleialtats.
Decència, decórum, deferència,
voldria fondre'm com un glaçó
en un gintònic damunt un taulell,
quan les gàbies transparents
ens atrapen en les cases,
en les places,
acuitant cassoles.
Indigna't si això toca,
però no oblidis acaronar-me l'espatlla,
i esbufega bombolles si et cal,
però, carda'm, sisplau,
ara, ràpid, ja...
ni en excés tendre, ni inocu,
desvetlla'm,
i deixa caure una pluja prima i ferma de criteri,
mostra'm l'estrip sargit del que t'emprenya.

Enutjada

Transitant pel barri vell, de nit.

Les petjades destatentes
em retornarien al tercer pis:

paraules guaridores i calmes,

les viandes, verdes, fresques i pulcres

i el llit inocu,

exempt de membres lliures per desfer-se,

sol·lícits a les meves nueses diligents.

A les onze, ja molt fosc,

no he aturat les passes

que no m’han traït,

només un breu sanglot

fruit d'anhelar aquelles vesprades...

I esguardo, seguint camí,
a l'esquerra, pel viarany
cap a la meva llar, clausurada,
nua de roents estels,
les arestes de l’església,

fermes i reposades,

distants de la veu que no sé articular,
enutjada.

Uns quants esbossos

Un instant de nuesa

Un nus recargolant-se pels

secrets flonjos del que no hi és i fumeja,

pels ventalls secs,

de paraules automàtiques,

en l’estòmac com un granís plomís

rere totes les contrades apressades del dia.

No s’aturen els batecs d’un cos que respira…

Una píndola que em farà

estranyar les hores,

amb els ulls sota les parpelles ben closes,

per poder, a la fi, somiar dormint,

meravellada, i inhalar l’incens

del fum dels petons abandonats,

i d’aquell vagó remot fora via.

Així, escric, presa per les tecles

negres de la nit,

i dels lliris esgotats per la saba

viscuda i derrotada.

Avui, he sentit una simfonia de silencis.

El darrer indret

Lluïa descaradament l’astre per a mi.

I jo m’asseia en una làpida

que empresonava rialles

que es van glaçar quan ella els va convocar.

El cap cot,

els ulls perseguint un paper alienat

per les deixalles urbanes,

perfumaven la mudesa de l’indret.

I una rosa es va esmunyir d’alguna mà,

i, a terra, tacada en sang,

m’emmirallava la ferida de la pell,

desproveïda sense tu,

esculpida, ara, per les cendres de la reclusió,

per les parpelles humides

d’històries teves sense tu.

I els meus dits pentinant-me,

i entrelligant-me els pensaments,

escrivien totes les llàgrimes del dia,

en el pit atapeït de pèrdues,

mentre el sol procurava guarir-me,

com una llosa ardent,

de tots els plors

que no faig memòria de com plorar.

  (Com un record per a la meva yaya, que va morir ara fa només tres dies,sempre atenta a les meves rialles i als meus plors)

Records

Passant per aquí...
com les sabates petgen
les empremtes dels que hi són,
no oblido, avui, prop del teu darrer llit,
els petons petits,
puces pels seus dits,
que preservo esbatanats dins un pot,
per llaurar-los pels camins
que damunt el bressol dels teus pits,
vaig somiar, quan no podia caminar.

L'espera

L’aigua cau sobre els vidres
del meu hivernacle particular;
diminutes misèries ploraneres
que allà dalt eren glaçades.

Els ocells, reservats, gairebé quiets,
no es gronxen i m’abracen
en la nit mudant paraules.

I entre l’aigua i les plomes,
t’endreço dins la pena,
acaronant el tissatge,
forjant la teva pell,
per encabir en l’armari seré
la meva avidesa per tu,
per quan esclatin agostades primaveres.

Construcció

Un cargol per una calçada d’aigua tacada,

alçant el cap, calçat de pausa per l’endemà,

llanega pel trànsit.

Avui, he enjardinat el meu terrat.

M’abandonaré a les hores,

mentre l’heura repti despreocupada

pels averns del meu cor.

Quan el jardí bosquegi,

en un retorn,

et desaré el collaret,

embolicant-te el clatell

amb besades de cargol.

Sense matís

No sóc un fruit acolorit de sang,

no sóc un arbust despreocupat

enmig d’uns conreus erms.

M’encobreixen eixutes paraules

i si el desvergonyiment m’esclata

m’escapoleixo del jornal

dels dits que m’encalcen;

m’arrauleixo com els cucs en la sorra,

i defujo les flors que brollen

sense arrels, fràgils i orfes de temps.

No sóc un àpat d’una taula ben parada,

només un fruit tardà,

cobejós de ser opac,

i delerós sense matís.

Presència

Mitja lluna i un quart,

un grill per esclatar.

Mitja nuesa i un quart,

algun membre per inventar.

Mitja claror i un quart,

un fanal per envejar.

Mitja foscor i un quart,

la solitud en un bassal.

Mitja nit i un quart,

el meu desig sense mirall.

Mitja jo i un quart tu,

no m’arrosseguis orcs enllà.

Lluna plena ara jo,

sencera, per al teu quart

balmat de dols.

Satèl·lit madur per a mi,

així et descloc i et cobejo en la nit.

Cada matí

De camí a escola,

a recer del parc mut per l’hora primera,

i els fruits dels arbres,

rodons, esclatats un rere l’altre a terra,

per petjades de senyals assenyades,

molt enllà dels meus rastres,

esguardo les llavors com flocs d’embrutiment;

una filla en cada mà,

com dues galledes a tot just viure,

m’acompanyen la tremolor dels ulls

de l’insomni del fum, les aigües d’exultació,

i el desig  glaçat en les parpelles,

esferes que emmirallen

les atapeïdes hores diurnes

amb màscares dedicades i afligides.

I revé cada matí, molt d’hora, sense treva.

Quan calcinaré les nafres,

i batejaré un somriure

amb papers de pètals i maduixes,

mentre acomiado les criatures

i encalço l’autobús urbà

per deixar passar cada

moment de les hores que inaguro?

En el llindar

Em deixo caure de la corda

que habitava allà dalt;

m’allevo per ella,

lliscant per ferir-me les mans,

per no desatendre la nit estrillada

sotmesa a les paraules

abandonades pel cos.

Ara, he distret la coherència

dels pensaments,

i com un nadó grapejant

el sostre de les arrels,

aterrit, però enjogassat,

m’aturo en el llindar.

Com una papallona,

deslliuro colors,

abdico dels capolls

sense sòlida fragància,

i afianço la maduresa que flueix

indòmita, més enllà d’aquesta lleugera claror.

Em retindré com l’arc tintat de la llum,

entre els matisos de les pruïges

sense fe, no encalçada en la soga,

fins que les estances profundes,

enrajolades amb fulles d’estació grogues i pregones,

no m’escridassin des de les palpentes.

Des de les rajoles

Aquest sól, porció a porció,

són petjades d’uns abrils

presos amb punys tan ferms i encesos,

que llepo les seves flors trinxades,

des de les rajoles.

En les rajoles,

aplego els líquids

ineludibles de relligar

el camí cert i clar dels comiats,

els llençols i les finestres ambigües,

quan jo hi era i altres, bessones, em descuraven.

I jo entossudida, besava cada albada regalada

i filava tendres aromes de rebuig,

en la pell desmesurada entre l’orella i el coll,

empastifada de necessitat i neciesa.

En les rajoles,

m’assec en cada tristesa del dia,

els membres creuats

i totes les mans amatents,

m’amarren avall;

tot el que vaig emmudir,

perquè n’era ignorant,

em glaça les galtes

i desxifra paraules en les rajoles,

amb els llavis a terra,

i les onades allà, evidents i lleugres, com sempre.

En la fredor, em sé jo, estèril i quieta,

maldo, i res no m’entabana
d’aquelles primaveres.

Silenci

M’he disposat a seduir el silenci

aquesta nit.

M’he dedicat a mi.

Sense parany, he esguardat

la cadència del meu pols,

afirmació, negació,

m’estimo, no m’estimo,

em sé, em desconec,

m’adoro, em destesto;

una decantació de mots

per les vessants

del compost tremolós

que hostatge la meva pell.

Només la mudesa dels sons mundans,

els nens assaborint l’esbarjo,

la gàbia dels ocells,

els artefactes drapaires dels carrers,

les caixes d’històries visuals,

m’apaivaguen l’excés del que sóc.

Sóc un no sé què aparentment seré,

com la pluja roent de l’estiu,

sedegosa de brisa fidel,

que m’encalça apressadament,

cap a la llar.

Allà, hi escandeixo un plat,

amb cada cos de dona

que m’ha instruit,

dins la quietud a contracor.

Avui sóc poesia,
amanyago un silenci.

Una corda entre els estels

Ahir vaig descobrir una corda

en els núvols de glaç, amor.

Molt abans d’ahir la vaig oblidar,

mentre jugava descuidant

les nines de sal en els bressols.

I en aquest camí connex, constant,

m’hi abocava fatalmente,

mentre els nens es feien en el ventre

i en la llar no hi havia flors per amarar,

només els embats dels insults,

com llavors de lletres que trepitgen

els sons humils dels carrers.

Avui, amor, em sé pueril,

fonàmbula obstinada

damunt la corda incoherent,

sobre un abisme d’hores rectes i exigents,

sota un avern d’emocions empresonades.

I ara mateix, amor, he decidit

rebaixar els orcs,

i estendre la soga prop de l’asfalt.

I et prendré la mà, amor,
múltiple i divers,

sense morir per haver de copsar en un cos,

la teva olor, el teu color,

el trasbals de les teves formes;

seré com tu,

madur i coherent en el trajecte abaratit,

i abandonaré la perfecció rosada d’uns

equilibris innocents entre els estels.

Més esbossos

Les hores, impenitents

Les hores em demanen traïció,

m’empaiten i m’empipen

quan els poemes resten emmudits damunt la taula,

atents al vol ras dels nostres ulls.

Una taula parada,

rom, fum, un llum lleuger

i l’ombra del temps

que ni amb tu, ni amb tu, ni ara amb tu

desaigüen els versos impassibles

que decauen dialogant amb els instants.

Visc un temps castrat, amor,

quan aquest eres tu, ets tu i seràs tu,

pensament alat, petjades

que van ser d’elles i són teves ara en el concret.

Visc en nits invidents,

lluna sense mirada en el cel,

carícies,

les seves, les teves d’avui

maquillades en la son i el decaiment.

Visc una catifa d'alè distret,

alternant llits, sempre volguts eterns,

però, impenitent,

com una gotera s’escola

avui sota terrat,

demà damunt la sang.

Escolto un trejecte capat, amor,

com les ones s’esbatanen

damunt la sorra i es fonen terra endins;

i, així et dic i t’anomeno,

per obrir els fulls, potser demà,

de mots rimats i ferms

per llegir-los o rellegir-los no emasculats,

i que llisquin cada matí i es desvetllin

en aquell precís moment.

Aleshores, hauré vençut el temps.

Una llavor

Sóc un amatller florit,

amb flocs de neu a la deriva,

en el capvespre,

sadollant l’esgotada llum

d’aquesta tarda hivernal que s’inclina.

Així em presento, però no m’acaronen.

Descric unes mans buides,

una pedra closa per excés de compromís,

com un capoll de rosa marcit

per atendre un sac de llum,

per encalçar massa dolçor,

quan aparentment no era groga, ni rogenca.

Sóc una llavor i no una flor,

vull un bressol i no l’amor crescut i fet,

estéril en besar-me la nafra que sé que sóc.

Sóc una llavor i no un final,

i cerco terra i adob

per arrelar-me, ara, des de les flors.

Últims esbossos

En el rierol

Al meu rellotge, no l’empaiten les agulles,

tendres, fràgils, sensibles,

com un vol amb ales de somriures,

com una cassola curulla
de sofertes mirades al foc.

Al meu rellotge, l’apressen,

les passes que trepitgen la placidesa dels nens,

els blancs llençols ben planxats

que només puc inventar;

també els meus dits ullpresos

per camins no transitats,

i el rierol per on cimbrejaven els branquillons

que vam oblidar ahir,

construint una vida mentre es diluïen corrent avall.

El meu rellotge, que m’escolta i observa,

en aquesta foscor,

em regala el temps il·luminat i matemàtic sense mort.

Però, li manca el batec esgotat

que a cada nota em diu poruc

que demà s’aturarà;

i jo, obstinda i exigent,

encara seré allà,

dalt la pedra, abocada al riu,

esperant la textura, el color i l’olor,

dels troncs que vaig abandonar sense esguard,

difumintats rera un vel.

Hi arrelaven iguals (exercici de sonet)

Hi transitaven sense plom, volubles,

esguadaven els núvols i les fulles jeien,

i s’enfilaven al blau; carícies l’abraçaven,

i un esternut les mossegava, sensibles.

Hi mandrejaven llàgrimes incontables,

com les ones sobre la sorra flirtegen

quan els pits tendres i ferms les besen,

a ella, primavera, cels no confessables.

I després les arrels bressolaren les boques,

quan els llavis es declararen iguals,

i, suaus, dos petons uniren les branques.

I tu, sense brisa i obstinada,  ja no plores,

mentre els dits del vent m’expliquen que mores

arrelada als cims d’uns sensuals estels.

Sota els llits

Em vas mostrar el cel, el mar
i la verda natura reflectida en els núvols,
bodegó incert dels desitjos dels déus.
I mentre el tren coherent transitava,
escoltava la meva ànima,
en les teves paraules,
plom que menja ferro i es fon,
com una cançó de bressol
que m’acaronava l’insomni
de les llàgrimes i els forats
dels jaciments de l’amor.
Excava’m endins,
solca les pedres, la sorra i els mots,
amb el teu cos, amb els teus pits,
per fer-ne un poema de silencis,
en els metalls rovellats
que en la neu vaig desar sota els llits.

Sense títol, no hi havia temps

Ai, quin mal karma!
penso, adéu, corre, trepitja, sent.
Vés a la vora de la cort,
escull essències i llença una pilota;
esmuny els claus que se't couen a la panxa:
Ara, mai, que n'és de poca-solta!
Imagina, empaita i salta a corda.
Llenço pipes,
encerclo cargols,
estiro les orelles,
bec balcons
i encenc les passions.

(Poema d'escriptura automàtica d'un exercici de classe en 30 segons

Romancet en 5 minuts...

Hi havia dona,
papallona era;
hi havia nens.
Un, dos, tres i fet.
Hi havia tres noms;
Gerard, Eulàlia
i una princesa,
Gal·la, Gal·leta.
I una iaia li va dir...
què voldràs ser després?
Fer fum com la mama
i sentir ocells,
va dir sense dir,
i la mare somià
amb els cucs i la neu.


Poema escrit com a exercici a la classe d'expressió artística en llibertat, en cinc minuts i en forma de romancet.

De nou amb el poeta. L'inici d'un viatge endins

XXVIII

Crear fiestas de amores
en nuestro amor pensamos,
quemar nuevos aromas
en montes no pisados,
y guardar el secreto
de nuestros rostros pálidos,
porque en las bacanales de la vida
vacías nuestras copas conservamos,
mientras con eco de cristal y espuma
ríen los zumos de la vid dorados.
..........................................................

Un pájaro escondido entre las ramas
del parque solitario,
silba burlón...

             Nosotros exprimimos
la penumbra de un sueño en nuestro vaso...
Y algo, que es tierra en nuestra carne, siente
la humedad del jardín como un halago.


Antonio Machado


(La teva tria)

LXXXV

La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor,
-recordé-, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar...
!Juventud nunca vivida,
quien te volviera a soñar!


Antonio Machado


(La meva tria)

Útims en tècnica mixta

Apunt 30 segons, carbó premsat

Apunt 10 minuts, tècnica mixta (carbó premsat i pastel)

Apunt 5 minuts, tècnica mixta (oli de llinosa, carbó premsat i pastel)

La proporció àuria

Si camines recte,
si tens el cor simètric
i el cos escindit,
trencat com engrunes davant un mirall,
tota tu,
crustó diví,
seràs devorada pels ulls
eixuts i humits
en el ball que confegeixen els instants,
proporció de vida.
I si l'asimetria et visita,
col·lecciona silencis amb la mirada,
doncs demà besaràs les galtes daurades
dels nens que dormen en les lliteres,
i t'haurà tocat una loteria amarga.

(Poema escrit per encàrrec, un repte del Facebook en la nit)

L'esbós

Un dia, una mirada solitària i única,
amb una sola sageta
em va dibuixar en l'ànima oberta
com els llavis d'un infant davant
la vida transformada en un globus animat,
un motiu empresonat entre els meus dits;
eren els teus ulls ballant
al ritme d'una amanida en un bar,
destriant l'enciam de les ametlles
per oferir-me'n la meitat;
i com els fruits secs,
avui lluny d'aquella taula,
es difuminen els sons del cor.

La vida és un esbós
que va perdent definició.