i la verda natura reflectida en els núvols,
bodegó incert dels desitjos dels déus.
I mentre el tren coherent transitava,
escoltava la meva ànima,
en les teves paraules,
plom que menja ferro i es fon,
com una cançó de bressol
que m’acaronava l’insomni
de les llàgrimes i els forats
dels jaciments de l’amor.
Excava’m endins,
solca les pedres, la sorra i els mots,
amb el teu cos, amb els teus pits,
per fer-ne un poema de silencis,
en els metalls rovellats
que en la neu vaig desar sota els llits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada