En el llindar

Em deixo caure de la corda

que habitava allà dalt;

m’allevo per ella,

lliscant per ferir-me les mans,

per no desatendre la nit estrillada

sotmesa a les paraules

abandonades pel cos.

Ara, he distret la coherència

dels pensaments,

i com un nadó grapejant

el sostre de les arrels,

aterrit, però enjogassat,

m’aturo en el llindar.

Com una papallona,

deslliuro colors,

abdico dels capolls

sense sòlida fragància,

i afianço la maduresa que flueix

indòmita, més enllà d’aquesta lleugera claror.

Em retindré com l’arc tintat de la llum,

entre els matisos de les pruïges

sense fe, no encalçada en la soga,

fins que les estances profundes,

enrajolades amb fulles d’estació grogues i pregones,

no m’escridassin des de les palpentes.

Des de les rajoles

Aquest sól, porció a porció,

són petjades d’uns abrils

presos amb punys tan ferms i encesos,

que llepo les seves flors trinxades,

des de les rajoles.

En les rajoles,

aplego els líquids

ineludibles de relligar

el camí cert i clar dels comiats,

els llençols i les finestres ambigües,

quan jo hi era i altres, bessones, em descuraven.

I jo entossudida, besava cada albada regalada

i filava tendres aromes de rebuig,

en la pell desmesurada entre l’orella i el coll,

empastifada de necessitat i neciesa.

En les rajoles,

m’assec en cada tristesa del dia,

els membres creuats

i totes les mans amatents,

m’amarren avall;

tot el que vaig emmudir,

perquè n’era ignorant,

em glaça les galtes

i desxifra paraules en les rajoles,

amb els llavis a terra,

i les onades allà, evidents i lleugres, com sempre.

En la fredor, em sé jo, estèril i quieta,

maldo, i res no m’entabana
d’aquelles primaveres.

Silenci

M’he disposat a seduir el silenci

aquesta nit.

M’he dedicat a mi.

Sense parany, he esguardat

la cadència del meu pols,

afirmació, negació,

m’estimo, no m’estimo,

em sé, em desconec,

m’adoro, em destesto;

una decantació de mots

per les vessants

del compost tremolós

que hostatge la meva pell.

Només la mudesa dels sons mundans,

els nens assaborint l’esbarjo,

la gàbia dels ocells,

els artefactes drapaires dels carrers,

les caixes d’històries visuals,

m’apaivaguen l’excés del que sóc.

Sóc un no sé què aparentment seré,

com la pluja roent de l’estiu,

sedegosa de brisa fidel,

que m’encalça apressadament,

cap a la llar.

Allà, hi escandeixo un plat,

amb cada cos de dona

que m’ha instruit,

dins la quietud a contracor.

Avui sóc poesia,
amanyago un silenci.

Una corda entre els estels

Ahir vaig descobrir una corda

en els núvols de glaç, amor.

Molt abans d’ahir la vaig oblidar,

mentre jugava descuidant

les nines de sal en els bressols.

I en aquest camí connex, constant,

m’hi abocava fatalmente,

mentre els nens es feien en el ventre

i en la llar no hi havia flors per amarar,

només els embats dels insults,

com llavors de lletres que trepitgen

els sons humils dels carrers.

Avui, amor, em sé pueril,

fonàmbula obstinada

damunt la corda incoherent,

sobre un abisme d’hores rectes i exigents,

sota un avern d’emocions empresonades.

I ara mateix, amor, he decidit

rebaixar els orcs,

i estendre la soga prop de l’asfalt.

I et prendré la mà, amor,
múltiple i divers,

sense morir per haver de copsar en un cos,

la teva olor, el teu color,

el trasbals de les teves formes;

seré com tu,

madur i coherent en el trajecte abaratit,

i abandonaré la perfecció rosada d’uns

equilibris innocents entre els estels.

Més esbossos

Les hores, impenitents

Les hores em demanen traïció,

m’empaiten i m’empipen

quan els poemes resten emmudits damunt la taula,

atents al vol ras dels nostres ulls.

Una taula parada,

rom, fum, un llum lleuger

i l’ombra del temps

que ni amb tu, ni amb tu, ni ara amb tu

desaigüen els versos impassibles

que decauen dialogant amb els instants.

Visc un temps castrat, amor,

quan aquest eres tu, ets tu i seràs tu,

pensament alat, petjades

que van ser d’elles i són teves ara en el concret.

Visc en nits invidents,

lluna sense mirada en el cel,

carícies,

les seves, les teves d’avui

maquillades en la son i el decaiment.

Visc una catifa d'alè distret,

alternant llits, sempre volguts eterns,

però, impenitent,

com una gotera s’escola

avui sota terrat,

demà damunt la sang.

Escolto un trejecte capat, amor,

com les ones s’esbatanen

damunt la sorra i es fonen terra endins;

i, així et dic i t’anomeno,

per obrir els fulls, potser demà,

de mots rimats i ferms

per llegir-los o rellegir-los no emasculats,

i que llisquin cada matí i es desvetllin

en aquell precís moment.

Aleshores, hauré vençut el temps.

Una llavor

Sóc un amatller florit,

amb flocs de neu a la deriva,

en el capvespre,

sadollant l’esgotada llum

d’aquesta tarda hivernal que s’inclina.

Així em presento, però no m’acaronen.

Descric unes mans buides,

una pedra closa per excés de compromís,

com un capoll de rosa marcit

per atendre un sac de llum,

per encalçar massa dolçor,

quan aparentment no era groga, ni rogenca.

Sóc una llavor i no una flor,

vull un bressol i no l’amor crescut i fet,

estéril en besar-me la nafra que sé que sóc.

Sóc una llavor i no un final,

i cerco terra i adob

per arrelar-me, ara, des de les flors.

Últims esbossos

En el rierol

Al meu rellotge, no l’empaiten les agulles,

tendres, fràgils, sensibles,

com un vol amb ales de somriures,

com una cassola curulla
de sofertes mirades al foc.

Al meu rellotge, l’apressen,

les passes que trepitgen la placidesa dels nens,

els blancs llençols ben planxats

que només puc inventar;

també els meus dits ullpresos

per camins no transitats,

i el rierol per on cimbrejaven els branquillons

que vam oblidar ahir,

construint una vida mentre es diluïen corrent avall.

El meu rellotge, que m’escolta i observa,

en aquesta foscor,

em regala el temps il·luminat i matemàtic sense mort.

Però, li manca el batec esgotat

que a cada nota em diu poruc

que demà s’aturarà;

i jo, obstinda i exigent,

encara seré allà,

dalt la pedra, abocada al riu,

esperant la textura, el color i l’olor,

dels troncs que vaig abandonar sense esguard,

difumintats rera un vel.

Hi arrelaven iguals (exercici de sonet)

Hi transitaven sense plom, volubles,

esguadaven els núvols i les fulles jeien,

i s’enfilaven al blau; carícies l’abraçaven,

i un esternut les mossegava, sensibles.

Hi mandrejaven llàgrimes incontables,

com les ones sobre la sorra flirtegen

quan els pits tendres i ferms les besen,

a ella, primavera, cels no confessables.

I després les arrels bressolaren les boques,

quan els llavis es declararen iguals,

i, suaus, dos petons uniren les branques.

I tu, sense brisa i obstinada,  ja no plores,

mentre els dits del vent m’expliquen que mores

arrelada als cims d’uns sensuals estels.