Les hores, impenitents

Les hores em demanen traïció,

m’empaiten i m’empipen

quan els poemes resten emmudits damunt la taula,

atents al vol ras dels nostres ulls.

Una taula parada,

rom, fum, un llum lleuger

i l’ombra del temps

que ni amb tu, ni amb tu, ni ara amb tu

desaigüen els versos impassibles

que decauen dialogant amb els instants.

Visc un temps castrat, amor,

quan aquest eres tu, ets tu i seràs tu,

pensament alat, petjades

que van ser d’elles i són teves ara en el concret.

Visc en nits invidents,

lluna sense mirada en el cel,

carícies,

les seves, les teves d’avui

maquillades en la son i el decaiment.

Visc una catifa d'alè distret,

alternant llits, sempre volguts eterns,

però, impenitent,

com una gotera s’escola

avui sota terrat,

demà damunt la sang.

Escolto un trejecte capat, amor,

com les ones s’esbatanen

damunt la sorra i es fonen terra endins;

i, així et dic i t’anomeno,

per obrir els fulls, potser demà,

de mots rimats i ferms

per llegir-los o rellegir-los no emasculats,

i que llisquin cada matí i es desvetllin

en aquell precís moment.

Aleshores, hauré vençut el temps.