Enutjada

Transitant pel barri vell, de nit.

Les petjades destatentes
em retornarien al tercer pis:

paraules guaridores i calmes,

les viandes, verdes, fresques i pulcres

i el llit inocu,

exempt de membres lliures per desfer-se,

sol·lícits a les meves nueses diligents.

A les onze, ja molt fosc,

no he aturat les passes

que no m’han traït,

només un breu sanglot

fruit d'anhelar aquelles vesprades...

I esguardo, seguint camí,
a l'esquerra, pel viarany
cap a la meva llar, clausurada,
nua de roents estels,
les arestes de l’església,

fermes i reposades,

distants de la veu que no sé articular,
enutjada.

Uns quants esbossos

Un instant de nuesa

Un nus recargolant-se pels

secrets flonjos del que no hi és i fumeja,

pels ventalls secs,

de paraules automàtiques,

en l’estòmac com un granís plomís

rere totes les contrades apressades del dia.

No s’aturen els batecs d’un cos que respira…

Una píndola que em farà

estranyar les hores,

amb els ulls sota les parpelles ben closes,

per poder, a la fi, somiar dormint,

meravellada, i inhalar l’incens

del fum dels petons abandonats,

i d’aquell vagó remot fora via.

Així, escric, presa per les tecles

negres de la nit,

i dels lliris esgotats per la saba

viscuda i derrotada.

Avui, he sentit una simfonia de silencis.

El darrer indret

Lluïa descaradament l’astre per a mi.

I jo m’asseia en una làpida

que empresonava rialles

que es van glaçar quan ella els va convocar.

El cap cot,

els ulls perseguint un paper alienat

per les deixalles urbanes,

perfumaven la mudesa de l’indret.

I una rosa es va esmunyir d’alguna mà,

i, a terra, tacada en sang,

m’emmirallava la ferida de la pell,

desproveïda sense tu,

esculpida, ara, per les cendres de la reclusió,

per les parpelles humides

d’històries teves sense tu.

I els meus dits pentinant-me,

i entrelligant-me els pensaments,

escrivien totes les llàgrimes del dia,

en el pit atapeït de pèrdues,

mentre el sol procurava guarir-me,

com una llosa ardent,

de tots els plors

que no faig memòria de com plorar.

  (Com un record per a la meva yaya, que va morir ara fa només tres dies,sempre atenta a les meves rialles i als meus plors)

Records

Passant per aquí...
com les sabates petgen
les empremtes dels que hi són,
no oblido, avui, prop del teu darrer llit,
els petons petits,
puces pels seus dits,
que preservo esbatanats dins un pot,
per llaurar-los pels camins
que damunt el bressol dels teus pits,
vaig somiar, quan no podia caminar.

L'espera

L’aigua cau sobre els vidres
del meu hivernacle particular;
diminutes misèries ploraneres
que allà dalt eren glaçades.

Els ocells, reservats, gairebé quiets,
no es gronxen i m’abracen
en la nit mudant paraules.

I entre l’aigua i les plomes,
t’endreço dins la pena,
acaronant el tissatge,
forjant la teva pell,
per encabir en l’armari seré
la meva avidesa per tu,
per quan esclatin agostades primaveres.

Construcció

Un cargol per una calçada d’aigua tacada,

alçant el cap, calçat de pausa per l’endemà,

llanega pel trànsit.

Avui, he enjardinat el meu terrat.

M’abandonaré a les hores,

mentre l’heura repti despreocupada

pels averns del meu cor.

Quan el jardí bosquegi,

en un retorn,

et desaré el collaret,

embolicant-te el clatell

amb besades de cargol.

Sense matís

No sóc un fruit acolorit de sang,

no sóc un arbust despreocupat

enmig d’uns conreus erms.

M’encobreixen eixutes paraules

i si el desvergonyiment m’esclata

m’escapoleixo del jornal

dels dits que m’encalcen;

m’arrauleixo com els cucs en la sorra,

i defujo les flors que brollen

sense arrels, fràgils i orfes de temps.

No sóc un àpat d’una taula ben parada,

només un fruit tardà,

cobejós de ser opac,

i delerós sense matís.

Presència

Mitja lluna i un quart,

un grill per esclatar.

Mitja nuesa i un quart,

algun membre per inventar.

Mitja claror i un quart,

un fanal per envejar.

Mitja foscor i un quart,

la solitud en un bassal.

Mitja nit i un quart,

el meu desig sense mirall.

Mitja jo i un quart tu,

no m’arrosseguis orcs enllà.

Lluna plena ara jo,

sencera, per al teu quart

balmat de dols.

Satèl·lit madur per a mi,

així et descloc i et cobejo en la nit.

Cada matí

De camí a escola,

a recer del parc mut per l’hora primera,

i els fruits dels arbres,

rodons, esclatats un rere l’altre a terra,

per petjades de senyals assenyades,

molt enllà dels meus rastres,

esguardo les llavors com flocs d’embrutiment;

una filla en cada mà,

com dues galledes a tot just viure,

m’acompanyen la tremolor dels ulls

de l’insomni del fum, les aigües d’exultació,

i el desig  glaçat en les parpelles,

esferes que emmirallen

les atapeïdes hores diurnes

amb màscares dedicades i afligides.

I revé cada matí, molt d’hora, sense treva.

Quan calcinaré les nafres,

i batejaré un somriure

amb papers de pètals i maduixes,

mentre acomiado les criatures

i encalço l’autobús urbà

per deixar passar cada

moment de les hores que inaguro?