Un nus recargolant-se pels
secrets flonjos del que no hi és i fumeja,
pels ventalls secs,
de paraules automàtiques,
en l’estòmac com un granís plomís
rere totes les contrades apressades del dia.
No s’aturen els batecs d’un cos que respira…
Una píndola que em farà
estranyar les hores,
amb els ulls sota les parpelles ben closes,
per poder, a la fi, somiar dormint,
meravellada, i inhalar l’incens
i d’aquell vagó remot fora via.
Així, escric, presa per les tecles
negres de la nit,
i dels lliris esgotats per la saba
viscuda i derrotada.
Avui, he sentit una simfonia de silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada