Placidesa

Vorejo les moles llunyanes,

que esmolen l’escuma que s’adorm

deleitosa o ensopida, damunt l’estora marina

perfumada d’abril.

De la mà al dit,

del dit a l’anell,

de l’anell al posat reflexiu,

amb els ulls resseguint l’or,

mentre dubten els silencis

en el gest mateix,

i sospirar excusant viure.

Vorejo un altre pensament,

com abrigar arrels de flors

en les torretes del terrat

i esgotar la suor i la llum diurna,

costejant “l’enllà” de la mirada,

sense res més a fer.

Dibuixos taller tècniques mixtes, maig de 2012. Escola Da Vinci

Encaix

És senzill… no t’hi encaparris,

és i existeix el que no encaixa.

Un mussol en una caixa

o papallones en una faixa.

És així, avui, ahir mai, gens abans d’ahir,

que ni l’heura atrapada entre les reixes,

ni els somriures vorejant

una taula de converses ajocades,

m’estalvien veure-hi clar.

Accepto, no em tremolegen

les aromes de la ment,

quan les flors d’amor

enceten la primerenca

florida de març;

ni quan el trons encalcen

els llamps d’abril, prenent silencis

a les mans que em van llevar

paraules refiades i distretes.

No esgarriïs el seny,

ni les vísceres excercitades

en percutir l’insomni,

per maldar tot el cor prenyant la mar.

No,  res no encaixa,

ni tu ni jo,

reproduïdes en l’atzar

de la historia que jo recito i sóc,

mentre faig vagar els instants,

entre part i part,

sense remei, distants.

Sinistres

Si em trenques els silencis,
fes-me lliscar pels sinistres de la pell
xinxetes roents i persistents,
amples com l’anell que em compromet
amb les capsades d'una via ensinistrada
que m’empeny sempre cap a mi.
Cou, així, pensaments amb les aiguades
fosques del meu cor,
i esbatana'm els espais estèrils
d’aquesta tristor cinètica,
que no té nínxol en els horitzons
de tots aquells naufragis
que m’acaronen les galtes,
besant-me en el coixí cada vesprada.

Sargits

Estripa't, estripa'm i batega,
tu...
tu... jo... no digne.
Cancel·la, cancel·la la llum
de primaveres dansant per les places.
No gosis trepitjar el sól eixut
de les sòlides fragilitats dels "dignificats",
vull dir, "damnificats".
M'emprenya, no emprenyar-me,
No m'empipa, empipar-me
per no cercar motius per indignar-me.
No participo.
Estireu-me les orelles per somriure
davant síl·labes despullades en pancartes
que vomiten innocència.
Tissora que talla,
cúter que retalla,
urnes que apunyalen.
Decència, decórum, deferència,
desfes-te de les dignitats,
de les divinitats,
de les deslleialtats.
Decència, decórum, deferència,
voldria fondre'm com un glaçó
en un gintònic damunt un taulell,
quan les gàbies transparents
ens atrapen en les cases,
en les places,
acuitant cassoles.
Indigna't si això toca,
però no oblidis acaronar-me l'espatlla,
i esbufega bombolles si et cal,
però, carda'm, sisplau,
ara, ràpid, ja...
ni en excés tendre, ni inocu,
desvetlla'm,
i deixa caure una pluja prima i ferma de criteri,
mostra'm l'estrip sargit del que t'emprenya.

Enutjada

Transitant pel barri vell, de nit.

Les petjades destatentes
em retornarien al tercer pis:

paraules guaridores i calmes,

les viandes, verdes, fresques i pulcres

i el llit inocu,

exempt de membres lliures per desfer-se,

sol·lícits a les meves nueses diligents.

A les onze, ja molt fosc,

no he aturat les passes

que no m’han traït,

només un breu sanglot

fruit d'anhelar aquelles vesprades...

I esguardo, seguint camí,
a l'esquerra, pel viarany
cap a la meva llar, clausurada,
nua de roents estels,
les arestes de l’església,

fermes i reposades,

distants de la veu que no sé articular,
enutjada.

Uns quants esbossos