Sargits

Estripa't, estripa'm i batega,
tu...
tu... jo... no digne.
Cancel·la, cancel·la la llum
de primaveres dansant per les places.
No gosis trepitjar el sól eixut
de les sòlides fragilitats dels "dignificats",
vull dir, "damnificats".
M'emprenya, no emprenyar-me,
No m'empipa, empipar-me
per no cercar motius per indignar-me.
No participo.
Estireu-me les orelles per somriure
davant síl·labes despullades en pancartes
que vomiten innocència.
Tissora que talla,
cúter que retalla,
urnes que apunyalen.
Decència, decórum, deferència,
desfes-te de les dignitats,
de les divinitats,
de les deslleialtats.
Decència, decórum, deferència,
voldria fondre'm com un glaçó
en un gintònic damunt un taulell,
quan les gàbies transparents
ens atrapen en les cases,
en les places,
acuitant cassoles.
Indigna't si això toca,
però no oblidis acaronar-me l'espatlla,
i esbufega bombolles si et cal,
però, carda'm, sisplau,
ara, ràpid, ja...
ni en excés tendre, ni inocu,
desvetlla'm,
i deixa caure una pluja prima i ferma de criteri,
mostra'm l'estrip sargit del que t'emprenya.