Placidesa

Vorejo les moles llunyanes,

que esmolen l’escuma que s’adorm

deleitosa o ensopida, damunt l’estora marina

perfumada d’abril.

De la mà al dit,

del dit a l’anell,

de l’anell al posat reflexiu,

amb els ulls resseguint l’or,

mentre dubten els silencis

en el gest mateix,

i sospirar excusant viure.

Vorejo un altre pensament,

com abrigar arrels de flors

en les torretes del terrat

i esgotar la suor i la llum diurna,

costejant “l’enllà” de la mirada,

sense res més a fer.