Sinistres

Si em trenques els silencis,
fes-me lliscar pels sinistres de la pell
xinxetes roents i persistents,
amples com l’anell que em compromet
amb les capsades d'una via ensinistrada
que m’empeny sempre cap a mi.
Cou, així, pensaments amb les aiguades
fosques del meu cor,
i esbatana'm els espais estèrils
d’aquesta tristor cinètica,
que no té nínxol en els horitzons
de tots aquells naufragis
que m’acaronen les galtes,
besant-me en el coixí cada vesprada.