Nit de Nadal

Els altaveus escupen veus sense treva.
La tarda s'ha escapat
animant la ciutat rere els vidres il·luminats.
Imaginava unes sabates negres, de taló alt,
de saló i elegants,
enfilada en el somni de l'admiració pel meu cos,
com en el cinema hi succeeix gairebé tot.
I inspirada en aquet afer de les compres
d'una nit desèrtica i no acompanyada,
una veu m'ha comunicat una trobada casual.
Ets tu, gemma?
L'he vista marxar sense mirar,
i una rialla se m'ha glaçat endins.
Ha estat un regal avançat,
només una veu atzarosa i coneguda,
en una tarda avançada a la nit,
a aquesta nit de fum en la música
i en el cendrer del sofà,
custodiat per papers desenllaçats,
i en el mòbil ben mut,
i en un got expert
d'allò que fa oblidar qui som.

Fantàstic Tranströmer

Calaixera

Sóc una dona en un calaix.

De tant en tant, quan els nens són fora,

m’enfilo i surto del moble,

i dormo en el meu llit

amb les mans de la no soledat 

lligades a la cintura;

o en el teu, lluny del racó estret

on m’arrauleixo quan resto tancada

i no em moc gens sobre el matalàs,

per no destorbar l’olor de la inquietud.

Sóc una dona en un calaix.

Any rere any, em muden de contrada,

quan tomba el desig, i les esperances, le meves,

s’esberlen i no llueixen senceres i explosives

perseguint un trajecte llarg i coherent.

Sóc una dona en un calaix de vidre

que mai ningú no gosa fermar un cop obert.

Un de divendres amb tècnica mixte d'oli de llinosa i carbó premsat. Paper de poc gramatge

Flames

La llar de foc rere un vidre humit i fosc.
Els efectes reflectits del cos, dels cossos,
els nostres, els aliens que ens van acompanyar;
els de l'ahir, els de l'avui en l'aire,
en l'alè dels silencis del petons que no m'has ofert.
I m'he sentit ben orfe,
com una espelta en mig d'un camp erm de blat,
atès que no hi ha res més negre
que encalçar uns llavis que no es donen
i una pell que s'esmuny en el passat.
Aquest és el dibuix que reflectia en els meus ulls,
mentre em retirava
i els pètals es precipitaven a terra
com una pluja de novembre en el carrers
escolant-se per les escletxes de l'ambigüitat;
només eren llàgriems ofegades, ofegades
com sempre.

Últims esbossos de mar i estudi

Gairebé

Llegeixo soterrada al sofà, i t'imagino a prop, a tocar,
i et penso gairebé sempre així,
perquè el temps és entendre el gairebé i el potser.

Et vorejo tendrement amb els meus dits,
i amb les ungles t'ofereixo pessigolles,
com les que, com sempre,
gairebé com sempre voldria dins meu,
són papallones,
perquè el vi és el color del meu desig
gairebé, per sempre.

I escric i busco textures amb un llapís i un pinzell,
i m'enganyo l'ànima,
com qui es daleix amb un pastís,
quan té gana només d'un bocí,
però, sí, diàriament un tros.

I així, en la meva vida,
gairebé sempre ets en la distàcia.
Sóc gran, madura,
amb els pits avall i la mirada soferta,
i consumeixo les lletres i la música de casa,
en solitud,
i escolto l'aigua que llepa el terrat, també sola,
quan el cel és gris.

T'enyoro vida acompanyada,
i t'empaito el cos de tant en tant,
i me ne'n ric dels silencis eròtics
en el nostre temps,
perquè et busco cada dia,
com una idea fatal.

Potser no sé viure amb mi, penso...
potser gairebé sempre et tinc,
però només visc per al sempre,
mentre aquí sóc pensant amb els ulls
i veient-nos només en el cap,
amor.

L'aixeta

Asseguda davant l'aixeta inoxidable,
esguardo la vida en aquest espai
el·líptic de la pica ben blanca.
Una perspectiva ridícula,
com el temps que he viscut darrerament.

Quan els oferiments de l'amor en el silenci,
se't presenten així,
observats en el lavabo,
despulla el cos amb la subtilesa
del que no has aconseguit;
i elabora pensaments pesats
per regalar-los a uns altres llavis
que se't donin besant-te el coll,
agafant-te d'esquenes,
amb el braç ferm per la cintura,
mentre els seus ulls
et demanin, només, una distància
mai efímera,
com aquesta imatge, ara, reflectida.