Cada matí

De camí a escola,

a recer del parc mut per l’hora primera,

i els fruits dels arbres,

rodons, esclatats un rere l’altre a terra,

per petjades de senyals assenyades,

molt enllà dels meus rastres,

esguardo les llavors com flocs d’embrutiment;

una filla en cada mà,

com dues galledes a tot just viure,

m’acompanyen la tremolor dels ulls

de l’insomni del fum, les aigües d’exultació,

i el desig  glaçat en les parpelles,

esferes que emmirallen

les atapeïdes hores diurnes

amb màscares dedicades i afligides.

I revé cada matí, molt d’hora, sense treva.

Quan calcinaré les nafres,

i batejaré un somriure

amb papers de pètals i maduixes,

mentre acomiado les criatures

i encalço l’autobús urbà

per deixar passar cada

moment de les hores que inaguro?