Una corda entre els estels

Ahir vaig descobrir una corda

en els núvols de glaç, amor.

Molt abans d’ahir la vaig oblidar,

mentre jugava descuidant

les nines de sal en els bressols.

I en aquest camí connex, constant,

m’hi abocava fatalmente,

mentre els nens es feien en el ventre

i en la llar no hi havia flors per amarar,

només els embats dels insults,

com llavors de lletres que trepitgen

els sons humils dels carrers.

Avui, amor, em sé pueril,

fonàmbula obstinada

damunt la corda incoherent,

sobre un abisme d’hores rectes i exigents,

sota un avern d’emocions empresonades.

I ara mateix, amor, he decidit

rebaixar els orcs,

i estendre la soga prop de l’asfalt.

I et prendré la mà, amor,
múltiple i divers,

sense morir per haver de copsar en un cos,

la teva olor, el teu color,

el trasbals de les teves formes;

seré com tu,

madur i coherent en el trajecte abaratit,

i abandonaré la perfecció rosada d’uns

equilibris innocents entre els estels.