Una llavor

Sóc un amatller florit,

amb flocs de neu a la deriva,

en el capvespre,

sadollant l’esgotada llum

d’aquesta tarda hivernal que s’inclina.

Així em presento, però no m’acaronen.

Descric unes mans buides,

una pedra closa per excés de compromís,

com un capoll de rosa marcit

per atendre un sac de llum,

per encalçar massa dolçor,

quan aparentment no era groga, ni rogenca.

Sóc una llavor i no una flor,

vull un bressol i no l’amor crescut i fet,

estéril en besar-me la nafra que sé que sóc.

Sóc una llavor i no un final,

i cerco terra i adob

per arrelar-me, ara, des de les flors.