Hi arrelaven iguals (exercici de sonet)

Hi transitaven sense plom, volubles,

esguadaven els núvols i les fulles jeien,

i s’enfilaven al blau; carícies l’abraçaven,

i un esternut les mossegava, sensibles.

Hi mandrejaven llàgrimes incontables,

com les ones sobre la sorra flirtegen

quan els pits tendres i ferms les besen,

a ella, primavera, cels no confessables.

I després les arrels bressolaren les boques,

quan els llavis es declararen iguals,

i, suaus, dos petons uniren les branques.

I tu, sense brisa i obstinada,  ja no plores,

mentre els dits del vent m’expliquen que mores

arrelada als cims d’uns sensuals estels.