Des de les rajoles

Aquest sól, porció a porció,

són petjades d’uns abrils

presos amb punys tan ferms i encesos,

que llepo les seves flors trinxades,

des de les rajoles.

En les rajoles,

aplego els líquids

ineludibles de relligar

el camí cert i clar dels comiats,

els llençols i les finestres ambigües,

quan jo hi era i altres, bessones, em descuraven.

I jo entossudida, besava cada albada regalada

i filava tendres aromes de rebuig,

en la pell desmesurada entre l’orella i el coll,

empastifada de necessitat i neciesa.

En les rajoles,

m’assec en cada tristesa del dia,

els membres creuats

i totes les mans amatents,

m’amarren avall;

tot el que vaig emmudir,

perquè n’era ignorant,

em glaça les galtes

i desxifra paraules en les rajoles,

amb els llavis a terra,

i les onades allà, evidents i lleugres, com sempre.

En la fredor, em sé jo, estèril i quieta,

maldo, i res no m’entabana
d’aquelles primaveres.